Arrelament laboral, social i familiar

Per a l’obtenció del permís de residència per circumstàncies d’arrelament, l’article 124 del Reial Decret 557/2011, de 20 d’abril, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei Orgànica 4/2000, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, després de la seva reforma per Llei Orgànica 2/2009, estableix per a l’autorització de residència temporal per raons d’arrelament laboral,  social o familiar una sèrie de requisits.

Existeixen tres tipus d’ arrelament a nivell d’ estrangeria:

ARRELAMENT LABORAL

Requereix una estada de dos anys al país en situació irregular i demostrar, mitjançant denúncia davant la inspecció de treball o mitjançant sentència del Jutjat Social, que s’ està treballant i que s’ ha acumulat un any d’ antiguitat a la feina.

ARRELAMENT SOCIAL

Requereix tres anys d’ estada irregular, comptar amb un contracte de treball d’ un any i tenir familiars amb permís de residència, o comptar amb un informe de l’ ajuntament en el qual es resideix, sobre el grau d’ inserció social.

ARRELAMENT FAMILIAR

Es tracti de pare o mare d’un menor de nacionalitat espanyola, sempre que el progenitor sol·licitant tingui a càrrec el menor i convisqui amb aquest o estigui al corrent de les obligacions paternomòniques respecte al mateix, o que es tracti de fills de pare o mare que haguessin estat originàriament espanyols, sense que sigui suficient als efectes d’apreciar l’arrelament el mer empadronament en un municipi del territori espanyol (STS,  rec. 2195/2007, de 27de maig de 2008), ni la mera existència d’una oferta de treball és en si mateixa rellevant als efectes d’acreditar l’arrelament, ja que «s’ha de tenir en compte que l’oferta «per se» no denota una vinculació laboral, ja que l’arrelament ja és expressió d’una vinculació, encara fàctica amb el mercat de treball,  i l’oferta en si mateixa només és denotativa d’una vocació futura de vinculació d’arribar a materialitzar-se la mateixa. Tal oferta, d’altra banda, deu, si s’escau, utilitzar-se per a l’obtenció del permís de treball en règim ordinari, més no és en si mateixa, conceptualment, expressiva de la situació d’arrelament» (STS, rec. 2292/2004, de 24 de maig de 2007), doncs no hem d’oblidar que el rellevant no és la vocació d’arrelament, que per si sola no té cap virtualitat,  ja que els requisits que configuren la situació d’ arrelament no es poden complir de vigílies, perquè es vol arrelar, sinó perquè ja s’ ha arrelat.